Mobilització i porcs voladors.

El cap de setmana passat he estat a Euskadi amb els 16 de Washington. Aquest projecte va néixer arran d’uns quants “freaks de la cosa” (la comunicació política, vull dir), amb l’objectiu de viatjar a Washinton per les eleccions presidencials als USA. El grup va créixer entorn del Màster en Marketing Polític de l’ICPS i, una vegada aconseguit l’objectiu Washington Nov 4th, li estem donant continuïtat.

A Euskadi, com tenim per costum, hem mantingut una sèrie de trobades amb diferents representants polítics, intentant abraçar tot el ventall de representació. Em quedo per ara amb una reflexió.   

Euskadi no és un país normal pel que fa a l’ambient polític, ja que la violència vicia tots els processos i les relacions socials i polítiques. Tanmateix, la passada campanya s’ha desenvolupat en un ambient més aviat relaxat i de poca crispació. 

Potser és arriscat treure aquesta conclusió, però crec que en aquest aspecte hi ha jugat un paper fonamental la irrupció en campanya de les noves tecnologies. L’aparició dels blogs dels candidats, la utilització, amb més o menys èxit, de les xarxes socials com Facebook o Twitter per part de tots els partits, i l’esforç també de grups de bloggers organitzats, com Politika 2.0, per dinamitzar la campanya a la xarxa des de posicionaments no estrictament partidistes, han fet que aquesta fos una campanya molt més amable, amb un to més moderat. 

També hi ha tingut a veure, sense cap mena de dubte, la moderació del discurs del PP Basc, que per una vegada i de manera encertada des del meu punt de vista, han deixat d’anomenar ETA a cada frase. Així com l’eliminació de les referències més sobiranistes del discurs d’Ibarretxe. 

Però al que anava... la utilització de les eines 2.0 en campanya obliga als candidats i als partits a mantenir un diàleg constant amb els ciutadans, captant directament les seves percepcions i demandes. D’aquesta manera el diàleg tancat i sord entre els candidats a través del mitjans de comunicació, esdevé un diàleg obert i participatiu, directe i recíproc, on cal buscar formes originals i trencadores per captar l’atenció dels electors. Alhora que ofereix als mitjans la notícia atractiva i diària que busquen , sense necessitat de fer-ho per mitjà de les desqualificacions i els insults. 

Així s’han introduït elements d’humor, originalitat i creativitat. La música ha tingut un paper destacat en la campanya del PSE i el PP, hem vist la cúpula del PNB disfressada de Spock, les xarxes socials s’han omplert de porcs voladors i “el bitxo” s’ha polititzat. Hem vist més colors que mai en una campanya espanyola, i grafismes nous i atractius. 

Per la meva part no crec que això rebaixi el nivell del discurs polític, més aviat el fa més ric. I tampoc és que el nivell polític aflori per tots costats en les campanyes més tradicionals. Només cal fixar-se amb Galiza, on alguns dels gran ítems de campanya han acabat sent els cotxes oficials, els actes amb gent gran i les relacions personals dels candidats. 

El drama: sembla que els estrategues dels partits segueixen tenint raó amb allò que la participació, almenys a les urnes, augmenta amb la crispació que té efectes mobilitzadors. (Euskadi: 65,88% i Galiza: 70%). Tanmateix potser és més sa per a la democràcia que la participació augmenti en qualitat i no en quantitat. Caldrà pensar-hi.