30 d’abril 2009

Obama, 100 dies de canvi

Interessantíssima iniciativa de companys com Albert Medrán, Antoni Gutiérrez-Rubí o Xavier Peytibi, entre molts altres.

Resumir els 100 primers dies d'Obama al capdavant de la Casa Blanca és més que complex.
Els canvis en la política nordamericana des de l'elecció d'Obama són evidents i responen, no només a un canvi de rumb, sinó a una nova concepció del govern, de la ciutadania i de la seva relació.

Sota el títol "50 pistes 50 links" es recullen algunes de les iniciatives i accions dutes a terme per l'administració Obama fins ara. Una manera, com sempre original i innovadora, d'intentar reflectir la petita revolució i el canvi de mentalitat que lideren Obama i el seu equip.

Moltes gràcies a tots per la iniciativa, espero tenir temps per participar-hi la propera vegada!!!

Deixo alguns links dels que sí han participat i on podreu trobar el document:

http://www.albertmedran.com/

http://www.gutierrez-rubi.es/


http://www.exaps.blogspot.com/

http://proxim-it.blogspot.com/


http://www.piabosch.cat/

27 de març 2009

Todo está por inventar

¡Camaradas!, 
salvemos las distancias, 
venzamos las nostalgias.
Nuestras manos obreras, todas a una, 
darán forma a la esperanza.

(...)

Todo está por hacer, 
por inventar y alegrar,
por nacer.
Hay que volver a empezar 
y descubrir como nueva la explosión primaveral.

Gabriel Celaya. Todo está por inventar.


22 de març 2009

Pel bon camí

Aquesta setmana m'he pogut sentir orgullosa de les meves institucions (les catalanes) i la nostra classe política una vegada més.
No sempre és així, i en els últim temps semblava que cada vegada menys, però és gratificant comprovar que les pesades estructures polítiques i administratives encara són capaces de reaccionar amb relativa promptitud a les demandes de la població, fer-les seves i liderar-les, que al meu entendre és el seu paper. 

Aquesta setmana el Parlament de Catalunya ha presentat una iniciativa francament engrescadora per a tots aquells que creiem que la manera d'apropar la política als ciutadans passa necessàriament per l'obertura i la transparència de les institucions, i per establir canals de comunicació interactiva entre els ciutadans i els seus representants. 
Aquesta setmana es presentava el Parlament 2.0.

El gran volum d'informació que rebem diàriament ens empeny a reclamar el dret a gestionar-la. Això no vol dir només seleccionar-la, sinó aprofundir en allò que ens interessa, plantejar preguntes i obtenir respostes directes, de primera mà. Donem molta importància a la immediatesa, és cert, però també valorem i reclamem el dret a fiscalitzar la informació que ens arriba, i a que aquesta sigui transparent i veraç. Això és el que ens aporta la proximitat: accés directe a la informació i possibilitat d'interacció.
Per altra banda, el foment de l'individualisme ha acabat degenerant en el reclam de "formar part", però ja no com a massa, sinó com a individu.
Les eines 2.0 permeten fer aquest pas endavant, passar de ser espectadors del debat a ser-ne actors.

I els pertoca a les institucions liderar i donar resposta a aquesta nova demanda social. Els pertoca a les institucions obrir-se i ensenyar les entranyes a la població, fent-los partíceps i complices del seu funcionament. Només així aconseguirem que els ciutadans se sentin part integrant dels processos polítics del país.
No vull dir que sigui aquesta la recepta contra la tant anomenada desafecció política, però és de ben degur un bon camí per a combatre-la, alhora que representa una millora en la qualitat de la nostra democràcia.

Bé pel Parlament de Catalunya doncs, a veure qui és el següent.


04 de març 2009

Mobilització i porcs voladors.

El cap de setmana passat he estat a Euskadi amb els 16 de Washington. Aquest projecte va néixer arran d’uns quants “freaks de la cosa” (la comunicació política, vull dir), amb l’objectiu de viatjar a Washinton per les eleccions presidencials als USA. El grup va créixer entorn del Màster en Marketing Polític de l’ICPS i, una vegada aconseguit l’objectiu Washington Nov 4th, li estem donant continuïtat.
A Euskadi, com tenim per costum, hem mantingut una sèrie de trobades amb diferents representants polítics, intentant abraçar tot el ventall de representació. Em quedo per ara amb una reflexió.   

Euskadi no és un país normal pel que fa a l’ambient polític, ja que la violència vicia tots els processos i les relacions socials i polítiques. Tanmateix, la passada campanya s’ha desenvolupat en un ambient més aviat relaxat i de poca crispació. 
Potser és arriscat treure aquesta conclusió, però crec que en aquest aspecte hi ha jugat un paper fonamental la irrupció en campanya de les noves tecnologies. L’aparició dels blogs dels candidats, la utilització, amb més o menys èxit, de les xarxes socials com Facebook o Twitter per part de tots els partits, i l’esforç també de grups de bloggers organitzats, com Politika 2.0, per dinamitzar la campanya a la xarxa des de posicionaments no estrictament partidistes, han fet que aquesta fos una campanya molt més amable, amb un to més moderat. 
També hi ha tingut a veure, sense cap mena de dubte, la moderació del discurs del PP Basc, que per una vegada i de manera encertada des del meu punt de vista, han deixat d’anomenar ETA a cada frase. Així com l’eliminació de les referències més sobiranistes del discurs d’Ibarretxe
Però al que anava... la utilització de les eines 2.0 en campanya obliga als candidats i als partits a mantenir un diàleg constant amb els ciutadans, captant directament les seves percepcions i demandes. D’aquesta manera el diàleg tancat i sord entre els candidats a través del mitjans de comunicació, esdevé un diàleg obert i participatiu, directe i recíproc, on cal buscar formes originals i trencadores per captar l’atenció dels electors. Alhora que ofereix als mitjans la notícia atractiva i diària que busquen , sense necessitat de fer-ho per mitjà de les desqualificacions i els insults. 
Així s’han introduït elements d’humor, originalitat i creativitat. La música ha tingut un paper destacat en la campanya del PSE i el PP, hem vist la cúpula del PNB disfressada de Spock, les xarxes socials s’han omplert de porcs voladors i “el bitxo” s’ha polititzat. Hem vist més colors que mai en una campanya espanyola, i grafismes nous i atractius. 
Per la meva part no crec que això rebaixi el nivell del discurs polític, més aviat el fa més ric. I tampoc és que el nivell polític aflori per tots costats en les campanyes més tradicionals. Només cal fixar-se amb Galiza, on alguns dels gran ítems de campanya han acabat sent els cotxes oficials, els actes amb gent gran i les relacions personals dels candidats. 
El drama: sembla que els estrategues dels partits segueixen tenint raó amb allò que la participació, almenys a les urnes, augmenta amb la crispació que té efectes mobilitzadors. (Euskadi: 65,88% i Galiza: 70%). Tanmateix potser és més sa per a la democràcia que la participació augmenti en qualitat i no en quantitat. Caldrà pensar-hi. 


Les meves pors

Feia temps que aquest blog estava creat, però no actiu. La meva por endèmica a no tenir res prou interessant a dir em bloquejava.
Però dins la lògica de la campanya "De què parlen les dones?" que hem iniciat amb les companyes i companys de la JSC de Barcelona, finalment m'he llançat.
Falten dones a la xarxa, falten dones que diguin la seva, que en molts casos no serà diferent del que pugui dir un home, però es tracta de fer-nos més visibles i d'estar cada vegada més presents en l'opinió pública.
Per altra banda, des del meu punt de vista tot és política i tot comunica, això també. I si la comunicació té alguna força és que pot prendre moltes formes. Aquesta és la meva, intentaré donar-li continuïtat i periodicitat. 
L'espectacle és a punt de començar...